Cerca - Etiquetes
Cerca - contingut
Equip de futbol
Cerca - Etiquetes
Cerca - contingut
Iniciar Sessió
Registre


Compra Puma.com

Futbol Una forma aeròbica

An-Aerbic Fitness per a entrenaments i exercicis de futbol. L'exercici anaeròbic és un exercici prou intens com per provocar l'acumulació d'àcid làctic. Els entrenadors de futbol l'utilitzen per promoure la força, la velocitat i la potència i la capacitat de desenvolupar tolerància als partits de futbol que requereixen activitats anaeròbiques. La cerca ha demostrat que el futbol (futbol) requereix que els jugadors produeixin repetidament esprints màxims o gairebé màxims de curta durada amb una recuperació breu, cosa que imposa la resistència anaeròbica i crea fatiga.

Tipus d'entrenament físic en el futbol (efectes sobre la forma aeròbica)

La resistència anaeròbica generalment s'entrena amb sprints repetits i, per tant, els entrenadors també s'hi refereixen com a capacitat d'esprints repetits (RSA). Normalment estem intentant crear sprints d'alta intensitat amb períodes de descans adequats per reflectir les condicions anaeròbiques d'un joc real. Podem utilitzar tant la recuperació activa com la passiva entre córrer.

Els estudis han demostrat que la relació treball-descans hauria de ser 1:6 (treball:descans). Això va provocar una taxa de fatiga similar a la d'un partit de futbol real. La ràtio també s'ha cotitzat a 1:10 i depèn de la maduració dels jugadors que s'entrenen. S'ha suggerit que la capacitat de primavera repetida està influenciada per la maduració, en particular amb els grups d'edat de U14 a U18. A partir de les edats d'U-11 a U14 hi va haver més un altiplà en l'efecte de l'edat (maduració) (Buchheit et al., 2010).


Formats d'entrenament de forma física anaeròbica

La intensitat dels exercicis d'entrenament d'esprints repetits és màxima amb una recuperació activa o passiva. Tanmateix, la càrrega del sistema anaeròbic dependrà del nombre d'esprints i de la "durada" (que ve determinada per la distància de l'esprint repetit) i del temps de recuperació entre esprints. Alguns exemples de formats utilitzats en la investigació científica són els següents:

  • 6 x 15-20m
  • 6 x 30m
  • 6 x 40m
  • 10 x 40m
  • 12 x 20 m

Els períodes de recuperació d'aquests estudis van anar des dels 23 segons de recuperació passiva fins als 30 segons de recuperació activa (jugadors fent córrer a ~ 2 m/s). Relació treball/descans d'1:4 - 1:6 per a sprints de 30-80 m de longitud.


Freqüència d’entrenament per setmana

Els estudis estaven fent aquests exercicis entre 1 i 3 per setmana. L'època de la temporada influirà en el moment adequat per realitzar aquest tipus d'entrenament. Per exemple, la pretemporada és un moment adequat per realitzar entrenaments aeròbics 3 vegades per setmana. Una sessió a la setmana d'aquesta naturalesa durant la temporada seria adequada per a l'entrenament de manteniment anaeròbic. També cal tenir en compte que els jugadors aficionats desenvoluparan la seva resistència anaeròbica més ràpidament que els professionals, però també poden ser més propensos a lesions. Per als jugadors d'elit/professionals s'hauria de tenir en compte l'ús excessiu amb entrenaments d'alta intensitat i jocs durant la temporada.


Període de formació (durada)

La durada del període d'entrenament varia i pot ser afectada per molts altres factors del vostre entorn d'entrenament. Els estudis han demostrat 6-13 setmanes per als règims d'entrenament. Un programa d'entrenament de 6 setmanes d'aquesta naturalesa pot ser molt per a alguns equips. És àmpliament reconegut que 4 setmanes són suficients per augmentar el rendiment anaeròbic d'un jugador. Hem de ser prudents per augmentar la càrrega d'entrenament gradualment i oferir períodes adequats per a la recuperació després de les sessions de sobrecàrrega. La freqüència, càrrega, durada, per setmana es pot ajustar en funció de l'època de la temporada.


Efecte addicional d’entrenament de l’entrenament anaeròbic

Altres efectes del rendiment de l’entrenament anaeròbic van incloure millores en el rendiment sprint repetit (Buchheit et al., 2010, Meckel., 2012 (). També es van observar augments en les fibres musculars tipus II (Dawson et al., 1998) i el rendiment del salt (Buchheit et al., 2010).